LOG
Il es a funeres que io me excelle, vermente. Io ambula lentemente trans le vias coperite per ferro de suburbios, viagiante preter vicos large plantate per arbores de cemento e ducente a foramines in le terra frigide. Ibi, sub le banda a pena rubescente del celo, io specta laboratores hardite interrar mi amicos sub duo metros de terra. Si io tunc projecta le flor que un mano coperite per argilla offere a me, illo nunquam non attinge le tumba. Mi pietate es exacte, mi sentimentos es juste, mi capite inclina se justemente. On admira me proque io trova le parola exactemente juste. Mais io non merita isto: io attende.
Io ha attendite longemente. Alcun vices io face un passo false, io perde mi tocco, successo elude me. Proque il importa, nam tunc io es sol. Assi io me evelia de nocte, e, ancora semisomne, pensa que io audi le sono de undas e le respirar del aquas. Toto vigile, io recognosce le vento in le arbores e le murmure triste del urbe vacue. Io tunc besonia omne mi arte pro celar mi anxietate o inrobar lo per le modo prevalente.
A altere vices, al contrario, on adjuta me. Certe dies in New York, perdite al basso de ille puteos de petras e aciero ubi vaga milliones de homines, io soleva currer ab le un al altere, sin vider ubi illos finiva, fatigate, usque io esseva sustenite solmente per le massa human cercante su exito. Mais, cata vice, le sirena distante de un remulcator veniva e recordava a me que iste urbe, iste puteo vacue, esseva un insula, e al puncta del Battery le aqua de mi baptismo attendeva me, nigre e putrente, coperite per corcos cave.
Dunque, malgrado que io possede nihil, habente donate mi fortuna, campa al latere de omne mi casas, io pote totevia esser benedicte per omne ricchessas quando io selige, poner al vela a omne hora, non cognescente desperantia. Il ha nulle pais pro illes qui despera, mais io sape que le mar veni ante me e post me, e io tene preste mi follia. Illes qui ama e se separa pote viver in dolo, mais isto non es desperantia: illes sape que amor existe. A causa de isto io suffre, sin lacrimas, in exilio. Io ancora attende. Un die veni, al fin ...
Le pedes nude del marineros batteva mollemente sur le ponte del nave. Il es alba, e nos pone al vela. Quando nos parti del porto, un vento corte e ventose rade vigorosemente le mar, que se recula in undas parve e sin spuma. Un pauc plus tarde le vento se refresca e disperge super le mar camellias que evanesce rapidemente. Assi durante le matino nos audi nostre velas colpante un stagno allegre. Le mar es ponderose, scaliose, coperite per spuma fresc. A vices le undas colpa le proa; un spuma acerbe e unctuose, le saliva de Deo, flue preter le ligno e se perde in le aqua ubi illo se disperge in formas que mori e renasce, le pelle de un vacca blanc e blau, un bestia exhauste que voga longe detra nostre sulco.
1953
James Chandler 02-Oct-20